Un piano majestuós ens anticipa que alguna cosa
gran, molt gran, és a punt de revelar-se...a la fi, una explosió de bateria ens
endinsa en uns cinemàtics carrerons malferits, descrits amb una magistral poesia
urbana i naïf de mitjanit. De mica en mica, anem descobrint la frustració i la
ràbia d’una llunyana amistat traïda; traïda per les circumstàncies; traïda pel
pas del temps; traïda per una amiga amant que una vegada jurà que ho seria
eternament. Però els carrerons són implacables i ningú no n’és culpable. Se’ns descobreixen
uns personatges desesperats que són empesos a fer-se grans; a renunciar; a admetre
allò que no voldrien haver de confessar. Els sufocants carrerons ja no seran
refugi mai més; i no els portaran fins on havien imaginat. Es quedaran sols,
abandonats, plorant llàgrimes de deslleialtat. Derrotats per l’obstinació d’una
lluita impossible; per la determinació d’assolir uns somnis més grans que la
vida mateixa. Finalment comprendran que, com en les gestes d’antics herois, la
proesa, el veritable triomf, no es troba en el destí si no en el mateix viatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario